El lladre de cadàvers

Nit rere nit, sense excepció, quatre de nosaltres ens assèiem a la petita sala d’estar del George, a Debenham: l’enterramorts, el propietari, en Fettes i un servidor. De tant en tant s’hi afegia algú més; però amb vent o amb calma, plogués, nevés o glacés, nosaltres quatre hi érem sempre, cadascú assegut a la seva butaca particular. Fettes era un escocès alcohòlic de certa edat, un home clarament educat, i amb alguna fortuna si considerem la vida ociosa i despreocupada que portava. Havia arribat a Debenham anys enrere, quan encara era jove, i, pel simple fet d’haver-s’hi quedat, havia passat a ser-ne veí adoptiu. La seva capa blava de camellot era una relíquia local, com el mateix campanar de l’església. El seu seient al saló del George, la seva absència de l’església, i els seus vells, depravats i vergonyosos vicis eren ben coneguts a Debenham. Defensava algunes opinions polítiques vagament radicals, amb algunes infidelitats ideològiques passatgeres que, de tant en tant, pregonava i subratllava amb copets tímids a la taula. Bevia rom —cinc gots sens falta cada vespre—, i durant la major part de la seva visita nocturna al George s’asseia, amb el seu got a la mà dreta, immers en un estat de melancòlica saturació alcohòlica. Nosaltres li dèiem el Doctor, perquè suposàvem que tenia alguns coneixements mèdics, atès que era sabut que en casos d’emergència podia arreglar alguna fractura o reduir una dislocació; però, més enllà d’aquests petits detalls, no sabíem res més sobre el seu caràcter i antecedents.

Una nit fosca d’hivern —feia estona que havien tocat les nou quan l’hostaler es va unir a nosaltres—, hi havia un home malalt al George, un gran terratinent de la comarca que de sobte s’havia vist afectat per una apoplexia mentre es dirigia al Parlament; i havien enviat un telegrama al seu prestigiós metge de Londres —més cèlebre encara que aquell iŀlustre personatge— perquè el visités al seu llit. Com que era la primera vegada que passava una cosa així a Debenham, on no feia massa que s’havia inaugurat el ferrocarril, tots estàvem força commoguts per l’esdeveniment.

—Ja ha arribat —va deixar anar el propietari, després d’omplir i encendre la seva pipa.

—Ell? —vaig preguntar— Qui?… vol dir el metge?

—El mateix —va confirmar el nostre amfitrió.

—Com es diu?

—Doctor Macfarlane —respongué l’hostaler.

Fettes, que anava força begut després de la tercera copa, havia perdut el món de vista, ara deixant caure el cap, ara observant el seu voltant amb la mirada perduda; però, en sentir aquella darrera paraula, va semblar despertar-se de cop i va repetir el nom «Macfarlane» dues vegades: sense fer massa soroll la primera, però amb una intensitat sobtada la segona.

—Sí —va afirmar l’hostaler—, es diu així, Doctor Wolfe Macfarlane.

Fettes es va posar sobri a l’instant; els seus ulls es van despertar, la seva veu es va fer clara, alta i ferma, i les seves paraules van adquirir un to contundent i seriós. Tots vam quedar sorpresos per la transformació, com si l’home hagués tornat d’entre els morts.

—Disculpi —va dir—, em temo que no he prestat gaire atenció a la conversa. Qui és aquest Wolfe Macfarlane? —i després d’escoltar atentament el propietari, va afegir— És impossible, és impossible; i, així i tot, no em faria res trobar-m’hi cara a cara per assegurar-me’n.

—El coneix, Doctor? —va preguntar sorprès l’enterramorts.

—Déu no ho vulgui! —va exclamar— Però el nom no és gens comú; costa d’imaginar que pugui ser algú altre. Digui’m, patró, és un home gran?

—Bé —va respondre l’amfitrió—, no és pas jove, això segur, i té els cabells blancs; però sembla més jove que vós.

—És més gran, de fet; força més gran. Però —va afegir amb un cop sec a la taula— és el rom que veuen al meu rostre… rom i pecat. Aquest home, potser té la consciència tranquiŀla i una bona digestió. Consciència! Escoltin. Aquí em tenen, pensaran que sóc un home respectable, potser fins i tot un bon cristià, oi? Doncs no, no ho sóc; no sóc un hipòcrita. Potser Voltaire ho hauria estat si s’hagués trobat a la meva pell; però el meu cap —amb una bona batzegada a la seva calba—, el meu cap era clar i actiu, però del que vaig veure no en vaig treure cap conclusió.

—Si coneix aquest doctor —em vaig atrevir a comentar, després d’un silenci força incòmode—, dedueixo que no comparteix la bona opinió de l’hostaler.

Fettes ni tan sols em va fer cas.

—Sí —va dir, amb una decisió sobtada—, l’he de veure cara a cara.

Es va fer un altre silenci, i de sobte es va sentir el soroll d’una porta que es tancava bruscament al primer pis, seguit d’uns passos a les escales.

—És ell, el doctor —va proferir el propietari—. Si s’afanya, encara el podrà atrapar.

Només dos esglaons separaven el petit saló de la porta de l’antic George Inn. L’àmplia escala de roure desembocava gairebé al carrer, amb prou feines deixant espai per una catifa turca entre el llindar i el darrer tram de l’escala. Amb tot, aquell petit racó estava ben iŀluminat cada vespre, no només per la llum de l’escala i el gran fanal de senyalització de sota el rètol, sinó per la càlida resplendor que emanava de la finestra del bar. Així és com el George s’anunciava alegrement als transeünts d’aquell carrer fred. Fettes va avançar decididament cap al lloc, i nosaltres, que el seguíem de prop, vam presenciar com els dos homes es trobaven, tal com havia anunciat un d’ells, cara a cara. El Dr. Macfarlane era despert i ben plantat. Els cabells blancs ressaltaven el seu semblant pàŀlid i serè, tot i que enèrgic. Vestia amb elegància llana de la millor qualitat i lli de la blancor més pura, amb una gran cadena de rellotge d’or que combinava amb els botons i les ulleres del mateix material preciós. Portava una corbata ampla, blanca, amb petits motius liles, i un luxós abric de pell reposant a l’avantbraç. No hi havia dubte que el seu aspecte feia honor als seus anys, irradiant, com es feia evident, riquesa i consideració; i va ser sorprenent veure el contrast amb el nostre borratxo de saló —calb, brut, ple de grans i embolicat en la seva vella capa de camellot— quan s’hi va encarar al peu de les escales.

—Macfarlane! —va dir alçant la veu, d’una manera més pròpia d’un herald que d’un vell amic.

L’iŀlustre metge es va aturar en sec al quart esglaó, com si la familiaritat amb què l’havien tractat l’hagués sorprès i la seva dignitat se’n veiés una mica ofesa.

—Pipat Macfarlane! —va repetir Fettes.

El londinenc gairebé perd l’equilibri. Va fixar la vista en l’home que tenia davant només un instant i, amb un esglai, va mirar enrere abans de murmurar visiblement pertorbat:

—Fettes! —va dir— Ets tu!

—Sí —respongué l’altre—, jo mateix! Pensaves que també m’havies enterrat? No és tan fàcil desfer-se dels vells coneguts.

—Calma, calma! —va exclamar el metge— Abaixa el to! Aquesta trobada és tan inesperada… et veig molt trasbalsat. Confesso que al principi gairebé no t’he reconegut; però estic entusiasmat… entusiasmat de tenir aquesta oportunitat. Ara mateix ha de ser un «hola i adéu», perquè el meu carruatge m’espera i no puc perdre el tren; però tu… deixa’m veure… sí… hauràs de donar-me la teva adreça, i ben aviat rebràs notícies meves. Hem de fer alguna cosa per tu, Fettes. Temo que estiguis en una situació difícil; però ho solucionarem, pels vells temps, com solíem cantar als sopars.

—Diners! —va cridar Fettes— Diners de tu! Els diners que em vas donar reposen al mateix lloc on els vaig llençar sota la pluja.

El doctor Macfarlane, que fins aquell moment s’havia mostrat segur de si mateix i s’havia convençut de la seva superioritat, es va veure novament immers en el seu desconcert inicial davant l’energia extraordinària d’aquella negativa.

Per un breu instant, una expressió perversa i repulsiva es va dibuixar al seu rostre d’aspecte gairebé venerable.

—Benvolgut company —va dir—, com vulguis; el darrer que desitjo és ofendre’t. No vull importunar ningú. Però, si més no, permet-me que et deixi la meva adreça…

—No la vull… no en vull saber res del sostre on et refugies —va interrompre l’altre—. He sentit el teu nom; temia que fossis tu; només volia saber si, després de tot, hi ha un Déu; però ara sé que no n’hi ha cap. Fuig d’aquí!

Es va quedar dempeus al mig de la catifa, entre l’escala i la porta; així, l’iŀlustre metge de Londres es veuria obligat a fer un pas al costat per poder escapar. Era evident que vaciŀlava davant la idea d’aquella humiliació. Blanc com estava, a les seves ulleres s’hi va entreveure una lluentor amenaçadora; però, mentre continuava estancat en la indecisió, es va adonar que el conductor del seu carruatge observava aquella escena insòlita des del carrer i, alhora, va copsar de reüll el nostre petit grup amuntegat a la cantonada de la barra. La presència de tants testimonis el va fer decidir-se a fugir sense més demora. Es va encongir, refregant-se contra el revestiment de fusta, i es va llançar cap a la porta com una serp. Però la seva tribulació encara no s’havia acabat del tot, perquè just quan passava, Fettes el va agafar pel braç i va murmurar, de manera dolorosament clara, les següents paraules:

—Ho has tornat a veure?

L’iŀlustre i ostentós doctor de Londres va deixar escapar un crit estrident i asfixiat; va empènyer el seu interrogador a través de l’espai obert i, amb les mans sobre el cap, va fugir per la porta com un lladre enxampat. Abans que cap de nosaltres tingués temps de reaccionar, el carruatge ja trontollava en direcció a l’estació. L’escena s’havia esvaït com un somni, però el somni havia deixat proves i rastres del seu pas. L’endemà, el criat va trobar les valuoses ulleres d’or trencades al llindar de la porta, i aquella mateixa nit, tots estàvem sense alè, drets davant la finestra del bar, amb en Fettes al nostre costat, sobri, pàŀlid i amb un posat decidit.

—Déu ens protegeixi, senyor Fettes! —va exclamar l’hostaler, que va ser el primer a recuperar els sentits—. Què dimonis ha estat això? Heu dit coses ben estranyes.

Fettes es va girar cap a nosaltres i ens va mirar fixament als ulls un per un.

—A veure si podeu estar callats —va etzibar—. Amb aquest home, Macfarlane, no és prudent creuar-s’hi; els qui ho han fet se n’han penedit massa tard.

I llavors, sense ni tan sols acabar-se la tercera copa, i molt menys esperar els altres dos, es va acomiadar de nosaltres i va marxar, sota el fanal de l’hotel, cap a la negra nit.

Nosaltres tres vam tornar als nostres seients al saló, davant del gran foc rogenc i quatre espelmes ben enceses; i, mentre recapitulàvem els fets, l’estremiment primerenc de la nostra sorpresa ben aviat va cedir pas a una ardent curiositat. Vam romandre allí fins tard; va ser la sessió més llarga que recordo mai al vell George. Cadascun de nosaltres, abans de separar-nos, tenia la seva pròpia teoria que estava decidit a demostrar; i cap de nosaltres no tenia res més urgent a fer en aquest món que investigar el passat del nostre condemnat company i descobrir el secret que compartia amb l’iŀlustre doctor londinenc. No és per presumir, però crec que jo era més hàbil que qualsevol dels meus companys del George a l’hora de desenterrar una història; i, de fet, és probable que ara no quedi cap altre home viu que pugui narrar-vos els fets repugnants i anormals que s’exposen a continuació.