El vel negre

Un vespre d’hivern, cap a finals de l’any 1800, o entre un i dos anys d’aquella època, un jove metge, establert recentment en el negoci, es trobava assegut davant d’un foc radiant a la seva petita sala d’estar, escoltant el vent que abatia la pluja en repicants gotes contra la finestra i ressonava tristament a la xemeneia. La nit era humida i freda; havia caminat pel fang i l’aigua durant tot el dia, i llavors reposava còmodament amb el batí i les sabatilles, més que mig adormit i menys que mig despert, capficat en mil qüestions que vagaven per la seva imaginació. Primer, va pensar en com de fort bufava el vent, i com la pluja freda i afilada li estaria colpejant la cara en aquell mateix moment si no estigués aixoplugat còmodament a casa seva. Després, el seu cap va tornar a la visita que feia cada any per Nadal al seu lloc d’origen i als seus estimats amics; va imaginar-se la seva alegria quan el veiessin, i com faria de feliç la Rose si només pogués dir-li que per fi havia trobat un pacient, i que esperava tenir-ne més, i que baixaria de nou al cap de pocs mesos per casar-se amb ella i portar-la a casa, on animaria la solitària llar de foc i l’encoratjaria a afrontar nous reptes. Aleshores, es va preguntar quan arribaria el seu primer pacient, o si, per una dispensa especial de la Providència, estava destinat a no tenir-ne mai cap; i després, va tornar a pensar en la Rose i es va deixar emportar pel son; somiant amb ella fins que va sentir com les notes de la seva veu dolça i alegre li ressonaven a les orelles, i la seva mà suau i petita li descansava a l’espatlla.

Tenia una mà a l’espatlla, però no era ni suau ni petita; el seu propietari era un noi corpulent, de cap rodó, que a canvi d’un xíling a la setmana i menjar la parròquia llogava per transportar medicaments i missatges. Com que no hi havia, tanmateix, demanda de l’un, ni cap necessitat de l’altre, solia ocupar el seu temps lliure —una mitjana de catorze hores al dia— degustant caramels de menta, endrapant nutrients com un animal i fent la migdiada.

—Una dona, senyor… una dona! —va xiuxiuejar el noi, desvetllant el seu patró amb una sacsejada.

—Quina dona? —va cridar el nostre amic, aixecant-se de cop, sense estar del tot segur que el seu somni fos una iŀlusió i mig esperant que es tractés de la mateixa Rose—. Quina dona? On?

—Allà, senyor! —va respondre el noi, assenyalant la porta de vidre que conduïa a la consulta, amb una expressió d’angoixa que segurament li hauria causat l’aparició tan sobtada d’una clienta.

El cirurgià va mirar cap a la porta i, per un moment, ell també es va sobresaltar davant d’aquella visita tan inesperada.

Era una dona singularment alta, vestida de profund dol, i plantada dempeus tan a prop de la porta que la seva cara gairebé tocava el vidre. La part superior del seu cos l’abrigava amb cura una mantellina negra, com si la finalitat fos d’amagar-se; i el seu rostre restava ocult darrere d’un gruixut vel negre. Es mantenia perfectament erecta; la seva silueta s’estirava del tot mostrant-ne l’alçada total, i, tot i que el cirurgià tenia la sensació que els ulls de sota el vel l’observaven, es va quedar completament immòbil, sense donar a entendre, amb cap mena de gest, que tingués ni la més mínima consciència que el metge s’hagués tombat cap a ella.

—Ve per una visita? —li va preguntar ell, dubtós, mentre mantenia la porta oberta. Com que s’obria cap a dins, allò no va canviar la posició de la silueta, que romania immòbil al mateix lloc.

La dona va inclinar una mica el cap, en mostra d’aquiescència.

—Li prego que passi —va dir el cirurgià.

La silueta va fer un pas endavant; i llavors, girant el cap en direcció al noi grassonet —per al seu horror infinit— va semblar que dubtava.

—Surt de la sala, Tom —va dir el jove, adreçant-se al noi, els grans ulls rodons del qual s’havien obert de bat a bat durant aquella breu trobada—. Tira la cortina i tanca la porta.

El noi va descórrer la cortina verda que cobria la part de vidre de la porta, es va retirar al consultori, va tancar la porta darrere seu i, tot seguit, va encaixar un dels seus grans ulls al forat del pany de l’altre costat.

El cirurgià, acostant una cadira cap al foc, va fer un gest a la seva visita perquè s’assegués. La silueta misteriosa es va moure lentament cap a la cadira i, quan la flama va iŀluminar el seu vestit negre, el cirurgià va notar que la part inferior estava impregnada de fang i pluja.

—S’ha mullat molt —es va escoltar.

—És cert —va dir la forastera, amb una veu baixa i profunda.

—Que està malalta? —va afegir el cirurgià compassiu, atès que el to era el d’una persona que estava patint.

—Ho estic —es va sentir com a resposta— molt malalta; no físicament, sinó mentalment. No és per a mi, ni per al meu propi benestar —va continuar la forastera— que vinc a veure’l. Si estigués afectada d’algun trastorn físic, no hauria de ser fora, sola, a aquesta hora, ni en una nit com aquesta; i si n’estigués afligida d’aquí a vint-i-quatre hores, Déu sap amb quanta joia m’ajauria i pregaria per morir. És per a un altre que li vull suplicar ajuda, senyor. Potser estic boja de demanar-li per ell… crec que ho estic; però nit rere nit, durant les llargues i tristes hores de vetlla i plor, sempre he tingut aquest pensament al cap; i malgrat que fins i tot jo veig poca esperança que l’ajuda humana li sigui útil, la mera idea de posar-lo a la tomba sense oferir-li auxili em glaça la sang! —I una esgarrifança, d’aquelles que el cirurgià sabia bé que no podien haver provocat les seves arts, va tremolar per tot el cos de l’oradora.

La franquesa desesperada que emanaven les maneres d’aquella dona va commoure el jove. Com que era novell a la professió, encara no havia presenciat prou bé les misèries que es presenten diàriament als ulls dels seus membres per haver-se tornat relativament insensible al patiment humà.

—Si… —va dir ell, aixecant-se amb presses— si la persona de qui parla es troba en una situació tan desesperada com la que descriu, no podem perdre ni un moment. Aniré amb vós de seguida. Per què no ha rebut consell mèdic abans?

—Perquè abans hauria estat inútil; perquè ho és fins i tot ara —va respondre la dona, estrenyent les mans amb passió.

El cirurgià va contemplar durant un moment el vel negre, com si volgués esbrinar l’expressió dels trets que hi havia sota; el seu gruix, però, feia impossible aquell objectiu.

—Està malalta —va comentar amb cortesia—, tot i que encara no ho sap. La febre que li ha permès suportar, sense adonar-se’n, l’evident cansament que ha patit, l’està cremant per dins. Posi’s això als llavis —va continuar, mentre omplia un got d’aigua— intenti calmar-se un moment i després digui’m, tan tranquiŀlament com pugui, quina malaltia té el pacient i quant fa que està malalt. Quan tingui tota la informació em fa falta perquè la visita li sigui útil, estaré disposat a acompanyar-la.

La forastera es va apropar el got d’aigua als llavis, sense aixecar el vel; el va apartar de nou sense tastar-ne el contingut; i va esclatar a plorar.

—Ja sé —va dir, amb un fort sanglot— que el que li dic semblen deliris de la febre. Ja m’ho han dit abans, amb menys amabilitat que vós. No sóc pas una dona jove, senyor; i diuen que, a mesura que la vida s’acosta al final, el seu darrer vestigi, per poc valuós que els sembli a tots els altres, és més preuat per al seu posseïdor que els anys que han passat abans; encara que estigui relacionat amb el record d’amics morts de fa temps, o de joves, fills, potser, que s’han allunyat i l’han oblidat tan completament que és com si ells també s’haguessin mort. La meva esperança de vida no pot ser de gaires més anys, i per això hauria de ser preuada; però hi renunciaria sense un sospir, amb alegria, amb joia, si el que li dic fos fals, o imaginacions meves. Demà al matí, de qui parlo, sé que estarà, malgrat que m’agradaria pensar el contrari, fora de l’abast de l’auxili humà; i, tanmateix, aquesta nit, tot i que està en perill de mort, no el pot veure, ni el podrà ajudar.

—No vull augmentar el seu neguit —va dir el cirurgià, al cap d’una estona— fent cap comentari sobre això que acaba de dir, o mostrant-me desitjós d’investigar un assumpte que li preocupa tant com per voler-lo amagar; però, així i tot, hi ha una inconsistència a la seva afirmació que no puc reconciliar amb la probabilitat. Aquesta persona s’està morint aquesta nit, i no la puc veure quan la meva ajuda li podria ser beneficiosa; i tot i que vós penseu que demà no servirà de res, voldríeu que el veiés llavors! Si realment se l’estima tant, com les seves paraules i maneres semblen implicar, per què no intentar salvar-li la vida abans que la demora i el progrés de la malaltia ho facin inviable?

—Que Déu m’ajudi! —va exclamar la dona, plorant d’amargor— Com puc esperar que els desconeguts creguin el que, fins i tot a mi, em sembla increïble? No el veurà, doncs, senyor? —va afegir, aixecant-se de cop.

—No he dit pas que em negui a veure’l —li va respondre el cirurgià—; però l’adverteixo que si continua amb aquesta procrastinació extraordinària, i la persona mor, una responsabilitat terrible recaurà sobre vós.

—La responsabilitat recaurà amb força en algun lloc —va replicar la forastera amb amargor—. Sigui quina sigui la responsabilitat que em pertoqui a mi, estic disposada a assumir-la, i preparada per donar explicacions.

—Com que jo no en tindré cap si accedeixo a la seva petició —va continuar el cirurgià—, el visitaré demà al matí si me’n dona l’adreça. A quina hora el podré veure?

—A les nou —va respondre la forastera.

—M’ha de disculpar que insisteixi en aquests detalls —va dir el cirurgià—, però, està ara a càrrec vostre?

—No, no ho està —va ser-ne la resposta.

—Llavors, si li donés instruccions per tractar-lo durant la nit, no el podria ajudar?

La dona va plorar d’amargor, mentre contestava:

—No… no podria.

Veient que hi havia poques possibilitats d’obtenir més informació si allargava l’entrevista; i amb l'anhel de no ferir els sentiments de la dona, que, continguts al principi amb un esforç intens, eren llavors irreprimibles i molt dolorosos de presenciar, el cirurgià va reiterar la seva promesa d’atendre el pacient l’endemà al matí a l’hora acordada; i la seva visita, després de donar-li indicacions cap a una part poc coneguda de Walworth, va sortir de la casa de la mateixa manera misteriosa que hi havia entrat.