L’hoste de Dràcula

Quan va començar el nostre viatge, el sol brillava amb força sobre Múnic i l’aire era ple de l’alegria de principis d’estiu. Just quan estàvem a punt de partir, Herr Delbrück —el maître d’hôtel del Quatre Saisons, on m’allotjava— va baixar fins al carruatge amb el cap descobert i, després de desitjar-me un bon viatge, es va adreçar al cotxer, que encara tenia la mà a la maneta de la porta:

—Recordi tornar abans del capvespre. El cel es veu clar, però hi ha una frescor al vent del nord que podria presagiar una tempesta sobtada. Però estic segur que no farà tard. —va somriure i va afegir— Atès que sap bé quina nit és avui.

Johann va assentir amb un fervent «Ja, mein Herr» i, tocant-se el barret, va emprendre de seguida la marxa. Tan bon punt havíem deixat enrere la ciutat, vaig fer un senyal perquè s’aturés i li vaig preguntar:

—Digui’m, Johann, quina nit és avui?

Ell es va fer el senyal de la creu, alhora que responia lacònicament:

—Walpurgis nacht.

En acabat, va treure el seu rellotge, una gran peça feta a l’antiga de plata alemanya, tan grossa com un nap, i el va observar amb les celles frunzides, arronsant lleugerament les espatlles amb impaciència. Em vaig adonar de seguida que aquella era la seva manera respectuosa de protestar per la demora innecessària, així que em vaig retirar al carruatge, limitant-me a fer-li un gest perquè prosseguís. Va arrencar immediatament, com si volgués recuperar el temps perdut. De tant en tant, els cavalls aixecaven el cap, com si ensumessin l’aire amb desconfiança; i cada cop que ho feien, em trobava mirant al meu voltant alarmat. El camí tenia un aspecte força desolat, ja que travessàvem una mena d’altiplà elevat i escombrat pel vent. Mentre avançàvem, vaig descobrir un camí poc transitat que, en aparença, s’endinsava en una petita vall sinuosa. Era tan acollidor que, fins i tot a risc d’ofendre’l, vaig demanar a Johann que s’aturés i, un cop frenats els cavalls, li vaig indicar que m’agradaria seguir per aquell camí. Ell s’hi va oposar amb tota mena d’excuses, senyant-se sense parar mentre parlava. Aquella actitud em va despertar la curiositat, així que el vaig interrogar amb algunes preguntes; però ell va respondre amb evasives, mirant repetidament el rellotge en senyal de protesta. Finalment, li vaig dir:

—Bé, Johann, vull baixar per aquest camí. No el forçaré a venir si no vol, però digui’m per quina raó no vol passar-hi. És tot el que li demano.

Com a resposta, va fer la impressió que es llancés de la cabina, de tan ràpid com va tocar terra. A continuació, va estendre les mans cap a mi amb un gest de súplica, pregant-me que no hi anés. Amb prou feines hi havia suficient anglès barrejat amb alemany a les seves paraules perquè jo pogués seguir-ne el fil, però sovint tenia la sensació que estava a punt de dir-me alguna cosa —la mera idea de la qual era evident que l’atemoria—; però llavors aconseguia mantenir la calma, dient mentre se senyava:

—Walpurgis-Nacht!

Vaig provar de raonar amb ell, però és complicat discutir amb algú si no parles la seva llengua. L’avantatge estava clarament a favor seu, ja que, tot i que començava parlant en anglès d’una manera molt tosca i entretallada, cada vegada que s’emocionava tornava a la seva llengua materna —i quan ho feia, mirava insistentment el rellotge. Aleshores, els cavalls es van inquietar i van començar a ensumar l’aire. En adonar-se’n, es va posar molt pàŀlid i, mirant espantat a banda i banda, va saltar de sobte cap endavant, va agafar els animals per les regnes i els va conduir uns vint peus més enllà. Jo el vaig seguir i li vaig preguntar què l’havia empès a fer allò. Com a resposta, es va senyar, va assenyalar el lloc que acabàvem de deixar enrere i, girant el carruatge cap a l’altre camí, em va dir —dirigint l’atenció cap a una creu—, primer en alemany i després en anglès:

—Enterrat… allò qui es matà ells mateixos.

De seguida vaig recordar l’antic costum d’enterrar els suïcides a les cruïlles dels camins:

—Ah! Ja ho veig, un suïcidi. Que curiós! —però, per més que ho intentava, no aconseguia entendre per què s’havien espantat els cavalls.

Mentre parlàvem, vam sentir una mena de soroll, a mig camí entre un gemec i un lladruc. Venia de molt lluny; però, així i tot, els cavalls es van espantar molt i Johann va tardar força temps a calmar-los. Amb el rostre pàŀlid, va murmurar:

—Sona com un llop… però ara no hi ha llops aquí.

—No? —vaig dir, incrèdul— Fa temps que els llops no s’acosten tant a la ciutat, oi?

—Molt, molt —va respondre—. A la primavera i a l’estiu; però amb neu, els llops no han estat aquí tant temps.

Mentre ell acaronava els cavalls per intentar calmar-los, uns núvols foscos van creuar de sobte el cel. La llum del sol es va esvair, i vam notar una alenada d’aire fred que passava per davant nostre. Tanmateix, només va ser una alenada, més aviat de la naturalesa d’una advertència que d’un presagi, atès que el sol va tornar a brillar amb força. Johann, observant l’horitzó per sota de la seva mà alçada, va dir:

—La tempesta de neu, arriba abans de molt temps.

A continuació, va tornar a mirar el seu rellotge i, de cop i volta, agafant fermament les regnes —ja que els cavalls encara batien inquiets la terra i sacsejaven els caps—, es va enfilar a la cabina, com si hagués arribat el moment de continuar el nostre viatge.

Em vaig entossudir una mica i no vaig entrar de seguida al carruatge.

—Parli’m d’aquest indret on porta el camí —vaig dir-li, assenyalant cap avall.

Un cop més, es va fer el senyal de la creu i va murmurar una pregària abans de respondre:

—Està maleït.

—Què està maleït? —li vaig preguntar.

—El poble.

—Així que hi ha un poble?

—No, no. No hi viu ningú, centenars d’anys.

Em va picar la curiositat:

—Però ha dit que hi havia un poble.

—Hi havia.

—I on és ara?

De resultes, va començar a embolicar-se en una llarga narració, barrejant alemany i anglès d’una manera tan confusa que em va resultar impossible entendre exactament què volia dir. Tanmateix, a grans trets, vaig poder deduir que feia molt de temps —potser centenars d’anys— en aquell indret havien mort algunes persones que van ser enterrades a les seves tombes; però aviat es van començar a sentir sorolls sota l’argila, i, quan es van obrir els sepulcres, hi van descobrir homes i dones amb la pell plena de vida i les boques vermelles de sang. De manera que, amb la urgència de salvar les seves vides (i les seves ànimes! —i a continuació es va senyar), els supervivents van fugir cap a altres indrets, on els vius eren vius i els morts eren morts, i no… no eren una altra cosa. Era evident que temia pronunciar les darreres paraules. A mesura que avançava la seva història, s’emocionava cada cop més. Semblava com si la imaginació s’hagués apoderat d’ell, fins que, finalment, va acabar en un autèntic paroxisme de por —amb la cara blanca, cobert de suor, tremolant, i mirant al seu voltant com si esperés que una presència terrible s’hagués de manifestar allà mateix, sota els brillants raigs de sol que queien sobre la plana oberta. Finalment, amb una desesperació agònica, va gemegar:

—Walpurgis nacht! —i em va assenyalar el carruatge, insistint que m’hi acomodés.

La meva sang anglesa es va revoltar davant d’allò, i quedant-me enrere, li vaig dir:

—Té por, Johann… té por. Vagi-se’n a casa; jo tornaré sol; la passejada m’anirà bé.

La porta del carruatge estava oberta. Vaig agafar el meu bastó de roure del seient —el que sempre porto a les excursions quan estic de vacances— i, després de tancar la porta, vaig afegir, assenyalant el camí de tornada a Múnic:

—Vagi-se’n a casa, Johann… Walpurgis-nacht no concerneix els anglesos.

Els cavalls estaven més neguitosos que mai, i Johann intentava retenir-los mentre m’implorava exaltat que no fes res tan insensat. Em vaig compadir del pobre home, que s’hi esforçava amb tota l’ànima; però, al mateix temps, no vaig poder contenir el riure. El seu anglès s’havia esfumat gairebé del tot. Ofuscat per l’angoixa, havia oblidat que l’única manera de fer-se entendre era parlant la meva llengua, així que no parava de xerrar en el seu alemany nadiu. Tot plegat començava a ser una mica tediós. Després de repetir la indicació «Cap a casa!», vaig girar cua per agafar el camí que s’endinsava a la vall.

Amb un gest de desesperació, Johann va dirigir els cavalls cap a Múnic. Jo em vaig recolzar en el meu bastó i el vaig vigilar mentre s’allunyava. Va avançar lentament pel camí durant una estona, fins que, al cim del turó, hi va aparèixer un home alt i prim. No vaig poder distingir res més des de la distància. Quan l’home es va apropar als cavalls, aquests van començar a saltar i a donar puntades, i després a cridar de terror. Johann no va poder retenir-los; van fugir desbocats pel camí, corrent embogits. Els vaig seguir amb la mirada fins a perdre’ls de vista i, a continuació, vaig buscar el foraster, només per descobrir que ell també havia desaparegut.