La crida de Cthulhu

La benedicció més gran d’aquest món, a parer meu, és la incapacitat de la ment humana de connectar tots els seus continguts. Habitem una plàcida illa d’ignorància enmig dels mars tenebrosos de l’infinit, i no era al nostre destí aventurar-nos massa lluny. Les ciències, avançant cadascuna pel seu camí, fins ara ens han fet poc mal; però arribarà el dia en què la combinació dels seus coneixements dispersos ens mostri perspectives tan terribles de la realitat, i de la nostra posició espantosa dins d’ella, que o bé embogirem davant de la revelació o bé fugirem de la seva llum funesta cap a la pau i seguretat d’una nova era de foscor.

Els teòsofs han especulat sobre la immensitat del cicle còsmic, on el nostre món i l’espècie humana no són més que incidents fugaços. Han assenyalat existències estranyes en termes que, si no s’amaguessin darrere d’un optimisme afable, ens glaçarien la sang. Però no va ser d’ells de qui vaig rebre la revelació d’eons proscrits que m’esgarrifa quan hi penso i em fa perdre la raó quan hi somio. Aquella revelació, com totes les revelacions terribles de la veritat, va sorgir de la coincidència fortuïta d’elements dispersos —en concret, un antic article de diari i les notes d’un professor mort. Espero que ningú més pugui completar aquesta reconstrucció de fets. Sens dubte, si visc, mai no proporcionaré conscientment ni una baula d’una cadena tan esgarrifosa; i sospito que el professor també tenia la intenció de mantenir en secret la part que coneixia, i que hauria destruït les seves notes si la mort no l’hagués sorprès d’una manera tan sobtada.

Vaig tenir notícia d’aquest cas per primer cop l’hivern de 1926-27, amb la mort del meu oncle, George Gammell Angell, professor emèrit en llengües semítiques a la Universitat de Brown, a Providence, Rhode Island. El professor Angell era una autoritat àmpliament reconeguda en inscripcions antigues, a qui els directors dels museus més destacats sovint recorrien, de manera que la seva defunció als noranta-dos anys serà recordada amb pesar per molts. En l’àmbit local, l’interès es va disparar a causa del misteri que va envoltar la seva mort. Van trobar el professor inconscient quan tornava del ferri de Newport. Segons els testimonis, va caure de sobte, després de ser empès per un mariner d’aspecte sinistre que havia sortit d’un dels estranys patis foscos del vessant pronunciat que va del passeig marítim fins a la casa del difunt al carrer Williams. Els metges, incapaços de trobar cap trastorn visible, van concloure, després d’un debat perplex, que la causa de la seva mort era una lesió interna del cor, provocada per l’ascens ràpid a un turó costerut per part d’un home tan ancià. En aquell moment, no vaig veure cap motiu per dubtar d’aquesta conclusió, però ara començo a qüestionar-la —i molt més que a qüestionar-la.

Com a hereu i marmessor dels béns del meu oncle, que va morir vidu i sense descendència, s’esperava de mi que revisés els seus documents amb certa cura. Amb aquest propòsit, vaig traslladar tots els seus arxius i caixes a les meves estances a Boston. La Societat Arqueològica Americana publicarà més endavant bona part del material que vaig revisar; tanmateix, hi havia una caixa en particular que em va semblar extremadament desconcertant i que em resistia a mostrar a ningú més. Estava tancada, i no vaig saber trobar-ne la clau fins que se’m va acudir examinar el clauer que el professor portava sempre a la butxaca. Per fi vaig aconseguir obrir-la, però llavors vaig tenir la sensació de topar amb una barrera encara més gran i tancada amb més fermesa. Què significaven aquell estrany baix relleu d’argila i els apunts inconnexos, les divagacions i els retalls de premsa que hi havia dins? Potser el meu oncle, en els seus darrers anys, havia sucumbit a les supersticions més puerils? Em vaig sentir amb l'obligació de trobar l’excèntric escultor responsable d’aquella aparent pertorbació de la pau mental d’un ancià.

El baix relleu era un rectangle força bast, d’un gruix inferior a una polzada i d’unes cinc per sis polzades de superfície; d’origen evidentment modern. Si bé els seus gravats distaven molt de ser moderns en atmosfera i suggeriment, donat que, tot i que les excentricitats del cubisme i el futurisme són moltes i molt atrevides, no solen reproduir mai la regularitat críptica que s’oculta darrere l’escriptura prehistòrica. I la majoria d’aquells gravats eren, sens dubte, alguna mena d’escriptura; però la meva memòria, malgrat que conec bé els documents i coŀleccions de l’oncle, no va ser capaç d’identificar-ne aquella classe concreta, o ni tan sols entreveure’n remotament les afiliacions.

A sobre d’aquells aparents jeroglífics hi havia una figura d’evident intenció pictòrica, tot i que la seva execució impressionista feia impossible formar-se una idea clara de la seva naturalesa. Semblava una mena de monstre, o un símbol que representava un monstre d’una manera que només una ment pertorbada podria haver concebut. Si afirmo que la meva imaginació, una mica extravagant, va pensar alhora en imatges d’un pop, un drac i una caricatura humana, no seré gens infidel a l’esperit d’allò que vaig veure. Un cap bulbós amb tentacles coronava un cos grotesc i escamós amb ales rudimentàries; però era l’estructura general del conjunt la que la feia tan sorprenentment espantosa. Darrere d’aquella figura, s’intuïa vagament un rerefons arquitectònic de dimensions ciclòpies.

Els escrits que acompanyaven aquella raresa, a part d’una pila de retalls de premsa, eren tots obra de la mà més recent del professor Angell; i no tenien cap mena de pretensió literària. El que semblava ser el document principal portava per encapçalament «CULTE DE CTHULHU», en caràcters impresos amb molta cura per tal d’evitar la lectura errònia d’un mot tan inaudit. Aquell manuscrit estava dividit en dues seccions: la primera titulada «1925 — Somni i obra onírica de H. A. Wilcox, c/ Thomas n. 7, Providence, Rhode Island», i la segona, «Narració de l’inspector John R. Legrasse, c/ Bienville n. 121, Nova Orleans, Louisiana, a la reunió de la S.A.A. de 1908 — Notes addicionals i informe del Prof. Webb». La resta de manuscrits eren notes breus: algunes relataven els somnis esbojarrats de diverses persones, d’altres eren cites de llibres i revistes teosòfiques (sobretot L’Atlàntida i la Lemúria perduda de W. Scott-Elliot), i la resta eren comentaris sobre societats secretes i cultes ocults que han sobreviscut fins als nostres dies; amb referències a passatges de tractats sobre mitologia i antropologia, com La Branca Daurada de Frazer i El culte de la bruixeria a l’Europa occidental de la senyoreta Murray. Els retalls de premsa feien aŀlusió, sobretot, a casos de trastorns mentals estrafolaris i brots de follia o mania coŀlectiva que havien tingut lloc a la primavera de 1925.

La primera meitat del manuscrit principal narrava una història ben peculiar. Resulta que l’1 de març de 1925, un jove prim, de pell morena, i de posat neuròtic i agitat, va irrompre al despatx del professor Angell portant amb ell el singular baix relleu d’argila, encara humit i fresc en excés. A la seva targeta de visita s’hi podia llegir el nom d’Henry Anthony Wilcox, i el meu oncle va reconèixer de seguida que es tractava del fill més jove d’una distingida família que coneixia només de passada. Wilcox estava estudiant escultura a l’Escola de Disseny de Rhode Island i vivia sol a l’edifici Fleur-de-Lys, prop d’aquella institució. Era un jove precoç de talent innegable, però també d’una gran excentricitat, que ja de ben petit havia cridat l’atenció amb les seves històries estranyes i els somnis singulars que no dubtava a compartir amb tothom. Es definia a si mateix com a «psíquicament hipersensible», però la gent seriosa de la vella ciutat comercial el considerava simplement «esbojarrat». Com que gairebé mai no es relacionava amb els de la seva classe, s’havia anat aïllant gradualment de la vida social i llavors només era conegut per un petit cercle d’estetes d’altres ciutats. Fins i tot el Club d’Art de Providence, aferrat al seu conservadorisme, s’havia negat a dipositar cap esperança en ell.

Amb motiu de la visita, detallava el manuscrit del professor, l’escultor havia soŀlicitat de forma brusca el benefici dels coneixements arqueològics del seu amfitrió per a identificar els jeroglífics del baix relleu. Parlava d’una manera somiadora i rebuscada que denotava una actitud falsa i una empatia fingida; i que va provocar que el meu oncle respongués amb certa severitat, vist que la cridanera frescor de la placa implicava un parentiu amb qualsevol cosa menys amb l’arqueologia. La contesta del jove Wilcox, que va impressionar prou el meu oncle com per recordar-la i anotar-la textualment, era d’un caire fantàsticament poètic, segurament representatiu de tota la conversa, i que des de llavors m’ha semblat molt característic d’ell. Va dir: «De fet, és cert que és nova, ja que la vaig fer ahir a la nit en somnis de ciutats inexplorades; i els somnis són més antics que la tenebrosa Tir, o la contemplativa Esfinx, o la Babilònia envoltada de jardins».

Va ser llavors quan va començar a relatar aquella història delirant que va despertar de sobte els records adormits del meu oncle i va captar el seu interès febril. La nit anterior, un lleuger tremolor de terra, el més notable que s’havia sentit a Nova Anglaterra en força anys, havia pertorbat intensament la imaginació de Wilcox. En retirar-se a descansar, va tenir un somni sense precedents sobre grans ciutats ciclòpies construïdes amb blocs titànics i monòlits que desafiaven la gravetat, tots completament amarats d’un sediment verd i sinistre que emanava un horror latent. Els jeroglífics n’havien cobert les parets i els pilars, i des d’algun punt indeterminat a les profunditats s’havia pogut sentir una veu que no era una veu; una sensació caòtica que només la fantasia podia transmutar en so, però que ell va intentar representar amb el garbuix gairebé impronunciable de lletres, «Cthulhu fhtagn».

Aquell balbuceig incoherent va ser el detonant per a desenterrar un record que va commoure i alhora inquietar el professor Angell, qui tot seguit va interrogar l’escultor amb minuciositat científica i va estudiar amb una intensitat gairebé frenètica el baix relleu en què el jove s’havia trobat treballant quan, mort de fred i vestit només amb la roba de dormir, el despertar l’havia sorprès amb desconcert. El meu oncle, segons va explicar Wilcox més tard, va culpar la seva avançada edat per la lentitud a l’hora de reconèixer tant els jeroglífics com el disseny pictòric. Moltes de les preguntes que el professor feia al seu visitant semblaven fora de lloc, especialment aquelles que l’intentaven relacionar amb cultes o societats estranyes. Wilcox tampoc no aconseguia comprendre les repetides promeses de silenci que li eren ofertes a canvi d’admetre la seva pertinença a algun cos místic o religiós pagà molt estès. Quan el professor Angell es va convèncer que l’escultor, de fet, no coneixia cap culte o sistema de tradició secreta, va assetjar el seu visitant amb demandes per obtenir informes dels seus futurs somnis. Sembla que això va donar els seus fruits, atès que, després de la primera entrevista, el manuscrit registra trucades diàries del jove; on relata fragments esfereïdors de visions nocturnes amb una càrrega sempre terrible de panoràmiques ciclòpies de pedra fosca i putrefacta, i una veu o inteŀligència subterrània que crida monòtonament uns assots sensorials enigmàtics que només es poden transcriure amb galimaties. Els dos sons que es repetien amb més freqüència eren els representats per les lletres «Cthulhu» i «R’lyeh».