La pota de mico

A l’exterior, la nit era freda i humida, però a la petita sala d’estar de Villa Laburnam les persianes estaven ben tancades i el foc cremava amb força. Pare i fill s’enfrontaven als escacs. El primer, obsessionat amb la idea de canviar el rumb de la partida, exposava el seu rei a perills tan temeraris i innecessaris que fins i tot provocaven els comentaris de la dona gran de cabells blancs que feia ganxet plàcidament a la vora del foc.

—Estigues atent —va murmurar el senyor White, que, en descobrir massa tard l’error fatal que havia comès, dissimulava amb cortesia per evitar que el seu fill se n’adonés.

—Ja ho estic —va replicar el fill, estudiant seriós el tauler mentre estenia el braç—. Escac.

—Dubto que vingui aquesta nit —va dir el pare, amb la mà sobre el tauler.

—Escac i mat! —va sentenciar el fill.

—Això és el pitjor de viure tan aïllats —es va queixar el senyor White, amb una violència tant sobtada com inesperada—. De tots els llocs horribles, fangosos i remots on podríem viure, aquest és el més depriment. El camí és un fangar, i el carrer, un torrent. No sé què es pensen. Com que només hi ha dues cases llogades a tot el carrer, suposo que els és ben igual.

—No t’hi capfiquis, estimat —va comentar la seva esposa amb to conciliador—; segur que guanyaràs la pròxima.

El senyor White va alçar bruscament la vista, just a temps per interceptar una mirada de complicitat entre mare i fill. De cop, les paraules es van apagar als seus llavis, i va haver d’amagar un somriure culpable sota la seva fina barba grisa.

—Ja ha arribat —va anunciar Herbert White quan va sentir que el reixat del pati es tancava amb enrenou i uns passos pesats s’apropaven a la porta.

El pare es va aixecar amb pressa hospitalària i, en obrir la porta, se’l va sentir compadir-se amb el nouvingut. El nouvingut, al seu torn, també es compadia de si mateix, de manera que la senyora White va deixar anar un «Au, au!» i va tossir suaument mentre el marit entrava a l’habitació, seguit d’un home alt i fornit, d’ulls expressius i galtes rosades.

—El Sergent Major Morris —va anunciar, fent-ne la presentació.

El sergent els va estrènyer les mans i, acceptant el seient que li oferien al costat del foc, va observar complagut com el seu amfitrió treia whisky i gots, i posava una petita tetera de coure damunt les flames.

Amb la tercera copa, els seus ulls es van encendre de sobte, i es va posar a parlar, mentre el petit cercle familiar contemplava amb gran interès aquell visitant de terres llunyanes, que quadrava les seves amples espatlles a la cadira i relatava escenes salvatges i gestes heroiques; sobre guerres, i plagues, i pobles estranys.

—Vint-i-un anys així —va dir el senyor White, assenyalant amb el cap la dona i el fill—. Quan se’n va anar, no era més que un noiet escanyolit del magatzem. Guaiteu-lo ara.

—Sembla que no n’ha sortit gaire malparat —va comentar amb educació la senyora White.

—A mi també m’agradaria viatjar a l’Índia —va continuar l’avi—, encara que només fos per veure una mica de món.

—Val més que es quedi on és —va advertir el sergent major amb un gest de desaprovació. Tot seguit, reposant el got buit sobre la taula, va sospirar amb resignació abans d’agitar-lo de nou.

—Tinc curiositat per veure aquells temples antics, i els faquirs i malabaristes —va afegir l’avi—. Què era allò que em deia l’altre dia sobre una pota de mico, o una cosa així, Morris?

—No res —va respondre ràpidament el soldat—, si més no, res que valgui la pena escoltar.

—La pota d’un mico? —li va preguntar la senyora White amb curiositat.

—Bé, podríem dir que és algun tipus de màgia —va dir el sergent, traient-li importància.

Els tres oients es van inclinar endavant amb entusiasme. El visitant, perdut en els seus pensaments, es va apropar el got buit als llavis abans de deixar-lo de nou sobre la taula. El seu amfitrió el va omplir de seguida.

—A veure… —murmurava el sergent, mentre rebuscava a la butxaca— és només una poteta normal i corrent, assecada com si fos una mòmia.

Es va treure alguna cosa de la butxaca i els la va oferir. La senyora White se’n va apartar amb una ganyota, però el fill, agafant-la sense por, la va inspeccionar amb curiositat.

—I què té d’especial això? —va preguntar el senyor White, alhora que la prenia del seu fill i després d’haver-la examinat la deixava damunt la taula.

—La va maleir un antic faquir —va explicar el sergent—, un home molt venerat. Volia demostrar que el destí governa la vida de les persones, i que qualsevol que s’atreveixi a interferir-hi ho fa per la seva pròpia desgràcia. Va conjurar un malefici perquè tres persones diferents poguessin demanar tres desitjos cadascuna.

Les maneres d’aquell home eren tan imponents que els oients no van poder evitar adonar-se que les rialletes que se’ls escapaven per sota el nas resultaven una mica molestes i fora de lloc.

—Bé, i per què no en demana tres vostè? —va replicar l’astut Herbert White.

El soldat el va mirar d’aquella manera com la maduresa sol contemplar a la joventut presumptuosa.

—Ja ho vaig fer —va confessar en veu baixa, i les seves galtes rosades es van tornar blanques de cop.

—De debò? Es van fer realitat els seus tres desitjos? —va preguntar la senyora White.

—Sí —va afirmar el sergent, amb el got repicant-li a la robusta dentadura.

—I algú més n’ha demanat? —va insistir ella.

—El primer home va tenir els seus tres desitjos. Sí —va respondre—; no sé quins van ser els dos primers, però el tercer va ser la mort. Així és com vaig aconseguir la pota.

El to seriós de la seva veu profunda va silenciar de sobte el grup.

—Si ja li ha concedit tres desitjos, no li serveix de res, Morris —va raonar finalment l’avi—. Llavors, per què la guarda?

—Suposo que per caprici —va respondre el soldat, arronsant les espatlles—. Tenia la intenció de vendre-la, però no crec que ho faci. Ja ha causat massa disgustos. A més, la gent no la comprarà. La majoria pensa que és un conte de fades, i la resta, els qui hi creuen una mica, voldrien provar-la abans i pagar-me després.

—Si pogués demanar tres desitjos més —va dir l’avi, mirant-lo amb atenció—, ho faria?

—No ho sé —va dubtar el soldat—. No ho sé.

Tot seguit, va agafar la pota i, gronxant-la entre l’índex i el polze, la va llençar de sobte al foc. White, deixant escapar un lleuger crit d’esglai, s’hi va abalançar a correcuita per recuperar-la.

—Val més que la deixi cremar —va advertir el soldat, solemne.

—Si vostè no la vol, Morris —va dir l’altre—, me l’hauria de donar.

—Ni parlar-ne! —va replicar tossut el seu amic—. L’he llençada a les brases. Si se la queda, no em culpi del que pugui passar. Sigui sensat i torni-la al foc.

White va negar amb el cap mentre examinava de prop la seva nova possessió.

—Com funciona? —va preguntar.

—Alci-la amb la mà dreta i demani un desig en veu alta —va instruir el sergent—, però l’adverteixo que hi haurà conseqüències.

—Com a Les mil i una nits —va observar la senyora White, mentre s’aixecava i començava a parar taula—. Què et sembla si a mi em demanes quatre parells de mans?

El marit es va treure el talismà de la butxaca, i tots tres van esclatar a riure quan el sergent, visiblement espantat, li va estirar el braç amb força.

—Si pensa demanar un desig —va advertir bruscament—, que sigui una cosa sensata.

El senyor White se’l va guardar de nou a la butxaca i, posant bé les cadires, va convidar el seu amic a seure a taula. Absorts en l’àpat, gairebé es van oblidar del tot del talismà, i, havent sopat, tots tres es van asseure a escoltar embadalits la segona entrega de les aventures del soldat a l’Índia.

—Si el conte de la pota de mico no és més cert que tot el que ens ha estat explicant —va dir Herbert, mentre la porta es tancava darrere del seu convidat, just a temps perquè agafés l’últim tren—, no en traurem gaire profit.

—Li has donat res a canvi, pare? —va preguntar la senyora White, parant molta atenció al seu marit.

—Poca cosa —va admetre ell una mica avergonyit—. S’hi ha negat, però al final l’he convençut perquè ho acceptés. I després m’ha insistit, un cop més, que la cremi.

—Ves per on —va dir Herbert fingint horror—. Serem rics, famosos i feliços. Per començar, demani que el facin emperador, pare; així podrà ser vostè qui porti els pantalons.

Va fugir disparat vorejant la taula, perseguit per una calumniada senyora White que s’havia armat amb un reposacaps. El senyor White, traient-se la pota de la butxaca, la va observar amb recel.

—Per ser franc, no sé pas què desitjar —va confessar seriós—. Diria que ja tinc tot el que sempre he volgut.

—Si pogués saldar el deute de la casa, estaria ben content, oi? —va suggerir Herbert, posant-li la mà a l’espatlla—. Doncs, bé, demani dues-centes lliures; amb això en tindríem prou.

El pare, somrient una mica avergonyit de la seva pròpia credulitat, va alçar el talismà, mentre el fill, amb una expressió seriosa al rostre, lleugerament espatllada per la picada d’ullet a la seva mare, s’asseia al piano i hi feia ressonar uns acords majestuosos.

—Desitjo dues-centes lliures —va reclamar l’ancià amb veu ferma.

Un estrèpit solemne del piano va acompanyar aquelles paraules, tallat de sobte per un crit esgarrifós del vell. La dona i el fill van córrer al seu auxili.

—S’ha mogut! —xisclava, mentre contemplava amb disgust l’objecte estès a terra—. Tan bon punt he demanat el desig, se m’ha recaragolat a la mà com una serp.

—Bé, jo no veig els diners —va dir el fill, recollint el talismà i deixant-lo sobre la taula—, i m’hi jugaria el que fos que mai els veuré.

—Deuen ser imaginacions teves, pare —va dir l’esposa, clarament inquieta.

L’home ho va negar rotundament amb el cap.

—Tant se val; no ha estat res, però, així i tot, m’ha donat un bon ensurt.

Es van asseure de nou davant del foc, mentre els dos homes s’acabaven les pipes. A fora, el vent udolava amb més força que mai, i, quan van sentir l’esclafit sorollós d’una porta tancant-se de cop al pis de dalt, l’avi es va sobresaltar nerviós. Un silenci inquietant i depriment es va apoderar de tots tres, i va romandre així fins que la parella d’ancians es va aixecar per retirar-se a dormir.

—Espero que trobin els diners lligats en un gran sac al mig del llit —va dir Herbert, donant-los la bona nit—, i alguna cosa horrible arrupida damunt l’armari, vigilant furtivament com s’embutxaquen els seus guanys mal adquirits.

Es va quedar tot sol seient a la foscor, observant el foc moribund, on li semblava veure rostres. El darrer d’aquells rostres, de tan horrible i simiesc com era, el va deixar completament desconcertat. Es va fer tan vívid que, amb una rialleta nerviosa, va afanyar-se a palpar la taula buscant un got amb una mica d’aigua que pogués abocar-li damunt. Però, en comptes d’això, va agafar la pota de mico amb tot el puny. Esgarrifat, es va eixugar corrents la mà a l’abric i se’n va anar a dormir.